De quan vam començar

M'aixeco, passo pel lavabo i desfilo cap la cuina. Obro l'armari per treure el pot de cafè, i descaragolo la cafetera. Poso l'aigua, el filtre i el cafè a rans. M'agrada fort. Encenc el foc i hi deixo la cafetera fent feina. Trec el pa d'ahir per sucar-lo amb mitja tomaca de la nevera. Sal i oli a demanda, que no gotegi però. Queda suc? Aigua ja va bé. La nit sempre fa set. Dos plats. Un per tu, l'altre per mi. De camí al lavabo m'has fet un petó a l'espatlla i jo t'he tocat el cul. Que talli formatge? Cap problema... També ens queda pernil dolç, que s'ha de gastar, que el pobre fa dos dies que s'arrossega pel frigorífic i demà ja demanarà clemència. La cafetera avisa que el cafè quasi està. M'espero sempre que acabi de fer "gluh, gluh, gluh..." i paro el foc. Taula parada. T'asseus. M'assec. L'esmorzar, però, no m'alimenta. El que m'omple són els teus ulls que matí rera matí em diuen que m'estimen. I jo, tipa, ben tipa, puc acarar el dia amb una dosi de calories que només és per mi. I t'estimo. Sense peròs, ni perquès. T'estimo i prou.

Peces perdudes

Amb més voluntat que ganes, miro de refer la confiança que t'he perdut com qui intenta recomposar un trencaclosques que una ventada de fantasia mal portada ha tirat per terra.

Però és a mesura que recupero peces escampades per terra que en vaig trobant a faltar, i en allò que havia estat la imatge que tenia de tu, ara hi tinc espais que no goso interpretar per por de ser massa ingènua o massa condescendent.

I m'acotxo per mirar si han anat a parar sota el sofà o darrera de ves-a-saber-on...

...Perquè no sé si sabré com tornar a creure en tu si no les trobo.

Quaranta piscines

Sospiraria pel contrast. No puc, sóc sota l'aigua. Prenc impuls amb el peu contra la paret del meu carril. Ulleres ajustades per no perdre la guia del fons. La primera braçada sempre és la més feixuga: vols apartar l'aigua contra la seva voluntat. La segona et fa recordar que no nedes contra ella sinó que t'empenys agafada a sortints invisibles. Oxigen.

El líquid em frega les costelles i els malucs, els pensaments se'm refreguen pel cervell. La línia blava. No perdis la puta ratlla blava del fons. Els peus es comencen a sincronitzar amb els braços. Ens en queden trenta nou i les farem, Anna. Com qui puja quaranta esglaons de dignitat per reivindicar-se. Per ser. Aire.

Una. Giro. La cadència dels meus moviments comença a formar aquell remolí de líquid al mig de l'espatlla. Ja no m'aturaré. L'aigua llisca per sota el meu ventre. No em penso aturar. Les paraules tampoc ho faran. Les escopiré barrejades amb bombolles de despit. Les he de treure de la meva ment. No s'hi poden quedar. Tallen. Punxen. Les esbufego amb el cap submergit. La línia, Anna. La línia...

Tombo per trentanovena vegada. Aquestes seran ràpides, perquè seran contra tu. Ja no em cal la guia blava. Sé on vaig. Però amb quaranta no en tindré prou encara. No han sortit totes. No encara. Pica paret...

Despertar

Aixecar-se al matí i que cada dia sigui quinze d'agost. És això. M'entens, oi?

Manifest

Envoltada de paraules silencioses que reposen en lleixes antigues i que, pausadament, vigilen les meves; després de passar per l'Intimissimi i comprar-me les calcetes més boniques del món; i fugir -avui, només avui- del brogit de la festa major que ja s'escampa pels carrers de Reus, jo, l'Anna de Lesbos, et manifesto que:

1r. M'estimo massa per estar tan pendent dels teus vaivens, noi. Avui m'estimes però demà menys i passat ja ho veurem perquè igual estàs confós.

2n. Et desitjo, ja ho saps. Que ja coneixes tots els meus secrets i si he de tornar a ensenyar-los, ara mateix, em fa molta mandra. Però si no em vols, d'altres em voldran i faré de mestra un altre cop.

3r. El dia que em mori, no penso deixar un paperet doblegat a la capseta que feia de joier demanant a Déu "que el meu marit m'estimi". Ni t'imagines l'angoixa i el patiment que comporta viure amb aquesta voluntat trencada tota la vida... Ni la infelicitat que arrossega. I jo no seré feliç a cada instant, però tampoc infeliç.

4t. Tu i la teva confusió, primer em vau fer patir, després em vau indignar. Ara em feu llàstima. Si penses que tornar a començar et retornarà res que hagis perdut no comptes amb el pas dels dies que ho posa tot a lloc i et farà ensopegar amb els neguits sense resoldre que has anat amagant sota la catifa.

Per tot això t'insto a espavilar-te, xiquet. Que els dies passen depressa i la calor ho asseca tot. Fins i tot, els amors més dolços i humits.

Tu, jo i aquelles muntanyes

Potser tot no és tan greu com m'ho miro de vegades. Potser tu no ets tan fort com volies demostrar-te, ni tan feble com et mires. Potser mai has volgut llençar la tovallola. Potser mai he deixat de tenir fe. Potser t'enyoro massa, més del que cal.

Potser és anar fent carena, cadascú amb la seva motxilla, compartint l'aigua, sense distanciar-nos massa, esperant-nos quan cal. Ara ho començo a entendre.

Caminar al teu costat fins al final. Però això no és un potser.

Els dies sostinguts

Un fil prim de felicitat menuda determina cada moment en el qual em deixaria caure al buit sense pensar. Em tiba per darrera per evitar que faci el pas final i em recorda que no sóc aquí només per tu i les teves flaqueses, les teves maleïdes flaqueses.

Un fil prim de felicitat menuda m'embolica els canells per fer que les meves mans no s'aturin i compleixin els quefers habituals i de tant en tant, pleguin aquella llàgrima agosarada que s'escapa galta avall i que acabarà els seus dies eixugada al davantal, mentre faig dinars que no menjaré, sopars que esquivaré i esmorzars estalviats.

Un fil prim de felicitat menuda em té cosida a cada hora del dia sense que me'n pugui absentar ni un sol instant i així, em veig en l'obligació de temperar la meva ràbia i contenir la meva tristesa. La modista que em va parir me'n va donar bons exemples i jo, fidel aprenenta, en segueixo fil per randa els seus mestratges.

Un fil, un filet espavilat i sorneguer.

Silencis quotidians

He fet del silenci un amic. Que s'emporta tot allò que et voldria dir i m'ho desa sense preguntar. M'eixuga el plor que no et deixo escoltar, ja no sé si per protegir-te o per orgull. Perquè no vull la teva compassió ni la teva estima sense remei.

Em dius que et sents buit, i ara jo callo. Perquè sé que no sóc jo qui t'ha d'omplir igual que tu no omples tots i cadascun dels gots de la meva vida. Alguns si, els més importants. Però d'altres me'ls omplen petits instants i grans moments, lectures, persones, els nens...

Així que no esperis de mi res més del que ja t'he donat, i comença a buscar el que vols. I si ho trobes, i si entre tot trobes encara la necessitat de mi, les ganes de jo, la tendresa amagada i el desig golós, els petons humits i les carícies furtives, vine a trobar-me. Potser em trobaràs al sofà, amb les cames creuades,... en silenci.

Escopir

Si em preguntes perquè t'estimo, no et donaré una resposta que et satisfaci. Si ho intento fer millor, només et puc oferir moments: seure a taula i compartir amanides, mirades de sorpresa o alegria quan la nena en fa alguna, fregar la teva espatlla amb la pressa dels matins, els teus petons... Els teus petons, si. Mirar-te quan dorms, fer-te l'esmorzar, que m'agafis pel carrer...

Si em preguntes perquè t'estimo, potser et decebré. Perquè només sé que ho faig i que et vull.

Ara però, després de la batalla, necessito escopir la sang que m'ha quedat a la boca, necessito omplir-me de l'aire que he escatimat en la lluita, necessito treure'm aquesta barreja de fang i suor que envernissa els plecs del meu coll. He de tornar a estimar-me, perquè em sento bruta, massa bruta, per dir-te que t'estimo.

Molles de pa

M'aferro a les engrunes que et van caient mentre mastegues el nostre temps. Les recullo i me les poso a la butxaca, per observar-les d'amagat teu i endevinar si ja estàs prou tip o encara tens gana de nosaltres, per si t'he de dur un got d'aigua per assedegar la teva angoixa o un grill de llimona per fer-te venir un mar a la boca. I cada crosta és una decepció, i cada molla blanca és un alè.

Les plego de tots els racons, de totes les taules i taulells, en ressegueixo el traç com qui espera trobar el nord. Per seguir el teu camí i fer que es trobi amb el meu, com qui no vol la cosa.

El nostre pa de cada dia, doneu-nos senyor...