dilluns, 19 de novembre del 2007

Quan s'acaba

Quan vaig començar aquest bloc ja tenia al cap de parlar del meu divorci o, més concretament, del divorci. De quan dues persones que havien decidit compartir la vida veuen -de forma simultània o no, tant és- que ja no poden i/o volen continuar endavant amb aquesta decissió. En el meu cas vaig ser jo. Però tant hi fa. No tinc intenció de disertar sobre els ets i els uts del meu cas, que ja tinc coll avall de fa temps. Més aviat em segueix encuriosint la reacció d'allò que en termes futbolístics s'anomena l'entorn.
La colla de persones que, d'una forma alegre, compulsiva i poc reflexiva, anomenem amics o amigues es bandalitzen. És a dir, es constitueixen majoritàriament en bàndols: els d'ell i els meus. Els seus comentaris van del "ja es veia venir" fins el "si semblaven tan units". Alguns s'arrosseguen durant les primeres setmanes per una pretesa neutralitat que els permet escoltar les versions, les contraversions, les perversions i les revisions fins que -savis- poden dictar sentència: and the winner is... Bé, potser queda millor així: and the guilty is...
És clar. Elles i ells ja hi eren aquells dies quan el matí començava amb un monosíl·lab incomprensible, ja hi eren quan la sequera de petons i abraçades reclamava un pla d'emergència i estalvi; ho sabien que el sexe era plaent però buit de passió, una estona d'activitat física per arribar -tots dos- a la meta i fer récord. I és que -llestos que són- s'han escoltat fins i tot, les quatre parets de casa, que ens guarden aquells secrets que jo no vull recordar i que ell oblidava a demanda.
Quan s'acaba només pots fer dues coses: continuar vivint amb el record de quan encara tenies o desfer el nus que et lliga a un continent esgotat. N'hi ha que trien el record. No són ni millors ni pitjors dels que vam triar seguir amb el nostre propi pas. Viu, ben viu.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Pinaps

No recordo quin d'aquests darrers dies va ser. Escarxofada al sofà. El nen fent la migdiada. Jo saltant canals a la televisió. Ensopego amb 8Tv: Operation Petticoat, d'en Blake Edwards (aquí, els directors de cine fracassats que canvien el nom dels films la van anomenar Operación Pacífico, un dia en parlaré d'aquests carallots). Sí, sí, el mateix que va fer les Panteres Rosa o l'imperdible The Party. L'havien passada aquest estiu, però me la vaig tornar a mirar. M'encanta en Cary Grant, madurot i responsable tot ell, i en Tony Curtis amb aquella carona d'entremaliat que te'l menjaries...
Bé, doncs que la peli va d'un submarí que es veu obligat a acollir un destacament d'infermeres en mig de la guerra del Pacífic i com no podia ser d'una altra forma, això provoca un daltabaix en les elevades dosis de testosterona que s'acumulen entre tant homenot.
Acabada la peli em vaig descobrir calibrant els meus pits davant el mirall amb els que ostentaven les infermeres pin-up que feien anar de corcoll mitja tripulació i clar, res a fer. Els meus són mida aranja i aquelles xiques gastaven la mida meló!
I ja hi tornava a ser! És que mai estem contentes. Sempre ens falta d'aquí i ens sobra d'allà. Aquella nit només vaig sopar un iogurt... Això sí, l'endemà em vaig posar la samarreta de coll de pic més escotada que tinc..., apa!

dijous, 26 de juliol del 2007

Impropietats

El temps que no tinc és per despullar-te, per despullar-me. Per passar la mà entre la roba de l'eslip i la teva pell tèbia. Avall, avall. Com quan baixo per Saturn i travesso Mercuri per deixar-me arrossegar per les aigües d'Eridà. I trobar-nos molls, com un convit a entrar sense ni tan sols haver de trucar a la porta.
La serenor que no tinc és per descobrir-me en els teus ulls i saber-me desig. Perquè em mengis. Per menjar-te. Que no m'atipes però m'omples i sempre en vull més i mai en tens prou. Com quan et veig fugir sense marxar de sobre meu. I recòrrer amb la mà la teva esquena suada des del coll fins les natges, per obrir-me camí cap a la rel del nostre èxode.
La paciència que no tinc és per veure la teva pell esquitxada de sol esmicolat. Agosarat! Que furga de bon matí per enxampar-nos, sense saber on comences tu i on acabo jo. I repassar-te els llavis per treure't la son i fer-te venir gana... I esmorzar-nos amb la necessitat del primer àpat.
Oferir-te allò que no posseeixo. Que senzill.

divendres, 29 de juny del 2007

Postres de músic

Hi ha algú. O això em temo. Essaemaesses amunt i avall, jocs de paraules i comentaris interlineats. Temptejos per veure qui fa el primer pas, sense saber si només en seran tres o serà un començament de camí. I em retorna aquella inseguretat adolescent que pensava oblidada entre sentiments rovellats.
De fet tampoc sé si el que en vull és el cos, blanc i fibrat; la seva cara perfecta; la seva veu melosa i el seu sexe imaginat cent vegades, mirat de reüll un centenar més, descobrint les vores de la seva roba interior arrapada al ventre, que també surt desafiant per sota els texans quan l’esquena perd el nom... i esdevé cul, exacte i ferm, sense afegitons.
I jo? Què tinc per oferir-li? T'imagines que tot hagi estat fruit d'un fugaç pensament? Em descobreixo triant-me la roba quan l'haig de trobar, tota la roba: la de dins i la de fora. La que vull que es vegi i la que desitjo espiada, i... no ho puc parar.
He deixat de perdre el temps intentant etiquetar aquesta rierada bioquímica que m’assalta de fa dies. Hi és i amb això ja n’hi ha prou. Ara només em queda decidir si començo per una ametlla, potser una pansa..., una discreta avellana..., o una pruna menys dolça i més realista..., o m’agafo al dàtil, dolcíssim tot ell, sense més preàmbuls.

divendres, 8 de juny del 2007

Aquests dies

Ja vaig avisar-me que em costava ser constant. Amb tot, quan vaig cloure el primer post del bloc ja sabia que em quedava pendent el perquè del nom. Sí, clar: és el títol d'una de les obres de la Roig. Això ja ho vaig dir. Però no vaig dir perquè l'he triat...
Els dies que ens porten fins Sant Joan i Sant Pere -els del solstici d'estiu, com em recorda cada any el nen de Portici- són un garbuix d'emocions de sota pell. Xiscles d'orenetes al capvespre, els gegants amb mon fill badant al coll. La botiga de verdura del senyor Josep plena amb la varietat de préssecs, cireres, nespros, aubercocs, peres de Sant Joan i el que ha de venir (és que em torna tarona la fruita...). Les terrasses de les places de Reus, les patates de la Laurie amb una mitjana.
És que xisclaria de contenta, com les orenetes al capvespre.

dimarts, 22 de maig del 2007

Temps perdut

Començar és fàcil. Primer de tot, he de donar les gràcies als que m'heu ajudat en totes les petites però insistents dificultats informàtiques: al Pere Setfigues -nou i flamant director de La Cua de Lluç-, al Nen de Portici i al Nimformàtic.
El que serà més feixug és mantenir la regularitat en els meus posts. De fet, aquest és el principal motiu que m'ha retingut durant els últims mesos a l'hora de tirar endavant una bitàcola. El nom del bloc l'he furtat del llibre de la Montserrat Roig. Imprescindible tota ella.
El més important serà trobar el to. Vull parlar del món d'una dona, que no de totes les dones. Em fastiguegen les generalitzacions. Per motius que no venen al cas, però que he esmentat al perfil, m'estic tornant a descobrir, em fixo en detalls que havia oblidat o que senzillament havia quotidianitzat. Em fixo també en dones que estan a la xarxa. No les conec, però m'ha semblat trobar una feminitat que no és dèbil, que no és fràgil, que és transparent i que relega tabús del passat als llibres d'història. I m'agrada.