dilluns, 19 de novembre de 2007

Quan s'acaba

Quan vaig començar aquest bloc ja tenia al cap de parlar del meu divorci o, més concretament, del divorci. De quan dues persones que havien decidit compartir la vida veuen -de forma simultània o no, tant és- que ja no poden i/o volen continuar endavant amb aquesta decissió. En el meu cas vaig ser jo. Però tant hi fa. No tinc intenció de disertar sobre els ets i els uts del meu cas, que ja tinc coll avall de fa temps. Més aviat em segueix encuriosint la reacció d'allò que en termes futbolístics s'anomena l'entorn.
La colla de persones que, d'una forma alegre, compulsiva i poc reflexiva, anomenem amics o amigues es bandalitzen. És a dir, es constitueixen majoritàriament en bàndols: els d'ell i els meus. Els seus comentaris van del "ja es veia venir" fins el "si semblaven tan units". Alguns s'arrosseguen durant les primeres setmanes per una pretesa neutralitat que els permet escoltar les versions, les contraversions, les perversions i les revisions fins que -savis- poden dictar sentència: and the winner is... Bé, potser queda millor així: and the guilty is...
És clar. Elles i ells ja hi eren aquells dies quan el matí començava amb un monosíl·lab incomprensible, ja hi eren quan la sequera de petons i abraçades reclamava un pla d'emergència i estalvi; ho sabien que el sexe era plaent però buit de passió, una estona d'activitat física per arribar -tots dos- a la meta i fer récord. I és que -llestos que són- s'han escoltat fins i tot, les quatre parets de casa, que ens guarden aquells secrets que jo no vull recordar i que ell oblidava a demanda.
Quan s'acaba només pots fer dues coses: continuar vivint amb el record de quan encara tenies o desfer el nus que et lliga a un continent esgotat. N'hi ha que trien el record. No són ni millors ni pitjors dels que vam triar seguir amb el nostre propi pas. Viu, ben viu.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Lesbos és una illa i per tant tots en coneixem i parlem quan ens trobem a l'àgora, com segur que tu també ho has fet. El que passa és que ara et toca a tu estar assenyalada.
Només els pastors de les muntanyes no tenen nom.
Però d'aquí unes estacions ja ningú no recordarà res, i d'aquí unes quantes més el gregal tot s'ho haurà endut, com la memòria dels nostres noms.

Que els deus et siguin propicis.

Anna de Lesbos ha dit...

Gràcies, Ulisses. No sé si els déus em seran propicis o no. Ho hauré de consultar amb l'oracle de Delfos. En qualsevol cas, segur que quan ens trobem per l'àgora et convido a una cervesa...

Anònim ha dit...

Parents, coneguts i saludats; no amics. Tertulians, opinadors; no savis. Llegits i saberuts; no cultes. Tots en tenim una mica. La vida dels altres adorm la percepció de les nostres misèries.
Seguda a la porxada de casa veient jugar el teu fill deus veure l’encert de la teva decisió i pots rebre les teves amigues/amics que no et jutgen, et tracten amb respecta i estan al teu costat malgrat els comentaris de l’àgora. No ets la primera ni seràs l’ultima en voler caminar al teu ritme, només tu et poses la meta i això és el que compta.

Anònim ha dit...

Gostei muito desse post e seu blog é muito interessante, vou passar por aqui sempre =) Depois dá uma passada lá no meu site, que é sobre o CresceNet, espero que goste. O endereço dele é http://www.provedorcrescenet.com . Um abraço.