El temps que no tinc és per despullar-te, per despullar-me. Per passar la mà entre la roba de l'eslip i la teva pell tèbia. Avall, avall. Com quan baixo per Saturn i travesso Mercuri per deixar-me arrossegar per les aigües d'Eridà. I trobar-nos molls, com un convit a entrar sense ni tan sols haver de trucar a la porta.La serenor que no tinc és per descobrir-me en els teus ulls i saber-me desig. Perquè em mengis. Per menjar-te. Que no m'atipes però m'omples i sempre en vull més i mai en tens prou. Com quan et veig fugir sense marxar de sobre meu. I recòrrer amb la mà la teva esquena suada des del coll fins les natges, per obrir-me camí cap a la rel del nostre èxode.
La paciència que no tinc és per veure la teva pell esquitxada de sol esmicolat. Agosarat! Que furga de bon matí per enxampar-nos, sense saber on comences tu i on acabo jo. I repassar-te els llavis per treure't la son i fer-te venir gana... I esmorzar-nos amb la necessitat del primer àpat.
Oferir-te allò que no posseeixo. Que senzill.
