Taula parada

La contesa és presta a començar. S'arrenglera la legió del metall disposada a trinxar, esquarterar, desfer, buidar i obrir l'adversari que en l'arena ceràmica ven car el seu combat. Els escuts de roba resguarden el nostre uniforme estalviant-nos els esquitxos impertinents de l'enemic caigut, amb fortuna diversa. Mentre l'esquadra de vidre, artiller del líquid, esgota botelles i gerres i en redueix els fluids al buit més dramàtic, contemplant-ne les gotes dessagnades que s'eixuguen al teixit del camp de batalla. La infanteria de farina, a llesques, acaba rematant els darrers alès de sabor dels caiguts. Els timbals metal·licoceràmics anunciaran la fi de les hostilitats.

Newman, Paul

Ets guapot, noi. Amb vuitant-tres i encara et trobo aquella cosa a la mirada que et feia entendridor i desitjable a l'hora. Diria que és franquesa. El que més em fascina dels actors de cinema és sobretot, la forma en que us preneu el passar dels anys. Per una raó ben senzilla: el vostre cos i el vostre rostre són la principal eina de treball, allò que fa que us donin un paper o un altre en aquell guió que ronda per la taula de l'escriptori, certificant que el temps passa i que avui ja no us han demanat que feu de protagonista seductor si no de gangster secundari o ves a saber què. És com si a l'oficina t'enviessin any rera any una carta on es posés en evidència que la teva edat pesa en la teva capacitat creativa i que la gent més jove de la plantilla gaudeixen de molta més imaginació -fet dubtós, clar-. Fins i tot, en el teu envellir s'ha de reconèixer la enteresa per acceptar que la malaltia que havia de posar fi al teu temps era ja incombatible i per tant, posats a fer, més valia ser a casa amb els teus, com sempre.

Res, noi. Que et trobaré a faltar. La sort que tenim els cinèfils és que ens deixeu una capsa de fotos velles en moviment, ...per anar-vos recordant.

Tres-cents seixanta sis

Més d'un any amb aquest bloc obert. És poc temps i molt temps. Tot ha canviat, com quan plou. Que sembla que tot quedarà moll i prou, però quan s'aturen els trons i s'escorren les darreres gotes de les teulades et queda aquella sensació de que l'aigua s'ha endut alguna cosa, que no saps si volies perdre o ha marxat tota sola. I tanmateix, tot repren els hàbits.
Tot ha canviat, inevitablement. Com amb tu, que quan s'atura el ruixat no sé ben bé si et guanyo o et perdo. I quedo xopa de neguit que només cesa quan recupero la teva mirada i et sé més aprop o més lluny. Per unes hores. És que va així. En sóc conscient. Tot va i torna, es transmuta. I ens esquitxem de maldecaps nostres i de maldecaps prestats...
(Em fa mal aquí. Sí, sí, aquí. És de viure, sí. No s'hi pot fer res. Ja m'ho temia.)
Els dies passen, els anem empenyent. Com cada any, és temps de cireres.

Fotogrames

Tant de bo tot fos tan fàcil com a les pel·lícules. Tant de bo sabessis en tot moment qui són els dolents -molt dolents- i aquells que t'han de rescatar al darrer moment quan tot sembla perdut. Tant de bo desembeinant l'espasa fessis fora les pors i a cop d'acer et sentissis més forta i segura. Tant de bo poguessim esbrinar els veritables motius que mouen els personatges de la nostra vida com si les escenes que ens resten amagades pel guió se'ns mostressin amb transparència. Tant de bo fóssim sempre el director del nostre propi film i no un suplent per quan aquest no pot venir a rodar les escenes menys compromeses. Tant de bo entenguessim sempre el final, però fins i tot al cine hi ha finals que no s'entenen o que voldríem diferents. Oi, Mare?

Qui aguanta què?

S'acosta aquella bonica època on es fan els millors propòsits de cara al futur, on es desitja que totes i tots visquem millor, on ens ho han de donat tot servit i mastegat. Parlo de les eleccions, ja hi havíeu caigut, oi? Doncs deia, que es posa en boca de les dones i els homes que fan promeses una preciosa paraula que no puc obviar: sostenibilitat. I quan l'escolto, sempre m'entra un pessigolleig a l'altura de les cinquenes costelles que és més o menys on tinc cordat el sostenidor, i em poso bé els tirants que de sobte, m'han començat a picar.

De sostenidors n'hi ha de moltes menes, en funció de la mida de pit que gastis i de la forma que millor se t'hi adiu: amb anella o sense, farcits o no, de copa A, B, C, D...
...De promeses electorals també:
- Hi ha les farcides: aquelles que s'omplen de paraules sense contingut, que quan acaben de xerrar no saps ben bé que asseguren que faran però ja saps que no ho faran.
- Les que no duen anella: que cauen pel seu propi pes. Són del tipus: "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya". I la llei de la gravetat és dura i castiga molt.
- Les de tipus ABC: "Rajoy garantirà per llei l'ensenyament en castellà". Que s'ha de dir que Rajoy garanteixi res ja té nassos...
- Les que es corden per davant, que les veus venir i les que es corden per darrera..., que quan te n'adones ja te l'han fomut.
- Amb tirants i sense, que dius: si no porta tirants com pot ser que tot això que promets s'aguanti. Fins i tot n'hi ha de silicona, invisibles i desmuntables. Que són així, de posar i treure i te les claven sense pensar-s'hi gaire.
- Hi ha les tipus Wonderbra, que són meravelloses i als mítings de campanya haurien de posar la musiqueta aquella dels anuncis de compreses (a què huelen las nubes? Zum, zum. Zum, zum. Uuuuuí!). Que en Rajoy promet 150 € als pensionistes, doncs en Zapatero 200 €, apa!
O sigui, que això de trobar promeses sostenibles és com comprar un bon sostenidor: que si vas al Women Secret o a l'Oysho trobes cosetes molt mones. Però quan te les poses sempre hi ha alguna costura que pica, no saps si cordar-te'l amb els xecs del mig o del final, perquè amb uns tens la sensació que et cau i l'altre t'apreta. Per tant, si vols una peça bona, allò que se'n diu bona..., més et val anar a cal Ricart que sempre, sempre te'ls acaben arreglant a mida.