Quan vaig començar aquest bloc ja tenia al cap de parlar del meu divorci o, més concretament, del divorci. De quan dues persones que havien decidit compartir la vida veuen -de forma simultània o no, tant és- que ja no poden i/o volen continuar endavant amb aquesta decissió. En el meu cas vaig ser jo. Però tant hi fa. No tinc intenció de disertar sobre els ets i els uts del meu cas, que ja tinc coll avall de fa temps. Més aviat em segueix encuriosint la reacció d'allò que en termes futbolístics s'anomena l'entorn.La colla de persones que, d'una forma alegre, compulsiva i poc reflexiva, anomenem amics o amigues es bandalitzen. És a dir, es constitueixen majoritàriament en bàndols: els d'ell i els meus. Els seus comentaris van del "ja es veia venir" fins el "si semblaven tan units". Alguns s'arrosseguen durant les primeres setmanes per una pretesa neutralitat que els permet escoltar les versions, les contraversions, les perversions i les revisions fins que -savis- poden dictar sentència: and the winner is... Bé, potser queda millor així: and the guilty is...
És clar. Elles i ells ja hi eren aquells dies quan el matí començava amb un monosíl·lab incomprensible, ja hi eren quan la sequera de petons i abraçades reclamava un pla d'emergència i estalvi; ho sabien que el sexe era plaent però buit de passió, una estona d'activitat física per arribar -tots dos- a la meta i fer récord. I és que -llestos que són- s'han escoltat fins i tot, les quatre parets de casa, que ens guarden aquells secrets que jo no vull recordar i que ell oblidava a demanda.
Quan s'acaba només pots fer dues coses: continuar vivint amb el record de quan encara tenies o desfer el nus que et lliga a un continent esgotat. N'hi ha que trien el record. No són ni millors ni pitjors dels que vam triar seguir amb el nostre propi pas. Viu, ben viu.
És clar. Elles i ells ja hi eren aquells dies quan el matí començava amb un monosíl·lab incomprensible, ja hi eren quan la sequera de petons i abraçades reclamava un pla d'emergència i estalvi; ho sabien que el sexe era plaent però buit de passió, una estona d'activitat física per arribar -tots dos- a la meta i fer récord. I és que -llestos que són- s'han escoltat fins i tot, les quatre parets de casa, que ens guarden aquells secrets que jo no vull recordar i que ell oblidava a demanda.
Quan s'acaba només pots fer dues coses: continuar vivint amb el record de quan encara tenies o desfer el nus que et lliga a un continent esgotat. N'hi ha que trien el record. No són ni millors ni pitjors dels que vam triar seguir amb el nostre propi pas. Viu, ben viu.
