Acabat de néixer, me'l van posar entre els braços. "El meu fill...", em repetia a mi mateixa. Va sortir amb els ulls ben oberts, s'ho mirava tot sense plorar, em mirava. "El meu fill...". Aquell dia de ja fa més de set anys, vaig agafar un grapat de sorra amb les dues mans, ben plenes, sobreeixint d'un material fugiser. Amb les primeres setmanes ja vaig percebre la dificultat de mantenir tots i cadascun dels granets de sorra dins la custòdia dels meus palmells. Amb els mesos, ja no només era meu: també era de la infermera i la pediatra, de la mestra de la llar d'infants, dels avis i de les àvies i d'una llista llarga d'intrusos que m'anaven manllevant sorra de les mans. Amb els anys, he deixat d'escriure noms a la llista. Per no prendre més mal, però sobretot, perquè estava errada.El meu fill es pertany a ell. A mida que les seves mans es fan grans li dono la sorra que pot retenir, i jo en perdo una miqueta. Sovint, poc a poc. De vegades, a glops. Fins que sé que arribarà el dia on només em quedaran unes desenes de grans enganxats entre els dits i les arrugues de la mà, que la sorra costa de marxar... I ell correrà món, que és el que ha de fer.
