En dies com avui, encara espero la teva trucada. I ho sé que no em trucaràs. Que no em pots trucar, vaja. Però miro i remiro el mòbil, per si hi ha una perduda que et pugui tornar. I no és que fossis de moltes paraules. Les justes, per dir el necessari. Que no en calien més. I ara a mi me'n sobren, i no sé on posar-les. I les aboco aquí. Et trobo a faltar, mame. M'agradaria que em llegissis, perquè et trobo molt a faltar.
Hi ha un mite de les fèmines que trobo esviaixat. Suposo que per aquest deix que la dona sempre s'ha fet més responsable de les feines de manteniment i neteja de casa. M'hi va fer pensar una companya amb la que vam aprofitar el migdia per anar de botigues. Ens estavem emprovant, ella una brusa (unes bruses, per ser exactes) i jo un vestit. Al cap de pocs segons d'accedir a l'emprovador i passar la cortina, la M comença a riure. Jo que em continuo despullant i ella vinga a riure. "No pot ser, tia. No pot ser." A mi, que em puja la mosca al nas més depressa que corrent, ja començo a pensar -malpensar- que se n'està fotent del meu cos hivernal, aquell que acumula greix per passar millor els freds hiemals. Ella, que em coneix bé i em fila la cara que començo a fer, que em senyala el penjador i hi torna: "Mira, mira. No pot ser..." A mi que se'm despren la mala cara de cop i se'm retalla un somriure que acaba amb rialla explosiva...
Mentre fèiem un cafè amb els de la feina, m'anava mirant la portada del diari que el meu company de davant llegia amb fruició. Les dues damisel·les s'enfilaven per les escales d'un palau que sempre em recorda la cuina de ma mare i moltes llesques de pa sucades, primer al plat, i després a la cassola. El duel de cintures, el desafiament de talons, la sobrietat dels vestits o la relativa senzillesa de pentinats feien anar de cul a periodistes, cronistes i altres istes pretenciosos mentre els que haurien de protagonitzar la trobada perdien el cul per semblar cul i merda. En Sarko no deixa de semblar incòmode per haver de venir a predicar en aquest cul de món, mentre espera que li facin una línia de TGV que el connecti directament amb el continent africà. Amb tot, ell que té el cul pelat de ser a cimeres de totes menes, ha d'entomar el pesat d'en ZP que no para de donar pel cul amb el G20. Sí, senyora. Una foto ben presa.
El TN en va parlar. M'ho mirava mentre dinava un àpat de diumenge reescalfat. Poques ganes de cuinar. Quan estic sola no em ve de gust passar pels fogons. Així que ahir es commemorava el DIDT. Com si les dones no en fossin de treballadores. Res a dir: ens toca treballar tant a casa com a la feina. Moltes companyes encara han de recordar periòdicament a les seves parelles masculines que la casa no es neteja sola, que el paper de WC no té un automatisme de reposició o que la rentadora i el rentavaixelles són màquines simples, i per tant, si poden entendre com recony funciona un ordinador i arreglar-ne les "malfunctions", doncs també poden "programar" aquests electrodomèstics. El TN també ens recorda un 50è aniversari.
Acabat de néixer, me'l van posar entre els braços. "El meu fill...", em repetia a mi mateixa. Va sortir amb els ulls ben oberts, s'ho mirava tot sense plorar, em mirava. "El meu fill...". Aquell dia de ja fa més de set anys, vaig agafar un grapat de sorra amb les dues mans, ben plenes, sobreeixint d'un material fugiser. Amb les primeres setmanes ja vaig percebre la dificultat de mantenir tots i cadascun dels granets de sorra dins la custòdia dels meus palmells. Amb els mesos, ja no només era meu: també era de la infermera i la pediatra, de la mestra de la llar d'infants, dels avis i de les àvies i d'una llista llarga d'intrusos que m'anaven manllevant sorra de les mans. Amb els anys, he deixat d'escriure noms a la llista. Per no prendre més mal, però sobretot, perquè estava errada.
La contesa és presta a començar. S'arrenglera la legió del metall disposada a trinxar, esquarterar, desfer, buidar i obrir l'adversari que en l'arena ceràmica ven car el seu combat. Els escuts de roba resguarden el nostre uniforme estalviant-nos els esquitxos impertinents de l'enemic caigut, amb fortuna diversa. Mentre l'esquadra de vidre, artiller del líquid, esgota botelles i gerres i en redueix els fluids al buit més dramàtic, contemplant-ne les gotes dessagnades que s'eixuguen al teixit del camp de batalla. La infanteria de farina, a llesques, acaba rematant els darrers alès de sabor dels caiguts. Els timbals metal·licoceràmics anunciaran la fi de les hostilitats.
Ets guapot, noi. Amb vuitant-tres i encara et trobo aquella cosa a la mirada que et feia entendridor i desitjable a l'hora. Diria que és franquesa. El que més em fascina dels actors de cinema és sobretot, la forma en que us preneu el passar dels anys. Per una raó ben senzilla: el vostre cos i el vostre rostre són la principal eina de treball, allò que fa que us donin un paper o un altre en aquell guió que ronda per la taula de l'escriptori, certificant que el temps passa i que avui ja no us han demanat que feu de protagonista seductor si no de gangster secundari o ves a saber què. És com si a l'oficina t'enviessin any rera any una carta on es posés en evidència que la teva edat pesa en la teva capacitat creativa i que la gent més jove de la plantilla gaudeixen de molta més imaginació -fet dubtós, clar-. Fins i tot, en el teu envellir s'ha de reconèixer la enteresa per acceptar que la malaltia que havia de posar fi al teu temps era ja incombatible i per tant, posats a fer, més valia ser a casa amb els teus, com sempre.
