diumenge, 24 de novembre de 2013

De quan vam començar

M'aixeco, passo pel lavabo i desfilo cap la cuina. Obro l'armari per treure el pot de cafè, i descaragolo la cafetera. Poso l'aigua, el filtre i el cafè a rans. M'agrada fort. Encenc el foc i hi deixo la cafetera fent feina. Trec el pa d'ahir per sucar-lo amb mitja tomaca de la nevera. Sal i oli a demanda, que no gotegi però. Queda suc? Aigua ja va bé. La nit sempre fa set. Dos plats. Un per tu, l'altre per mi. De camí al lavabo m'has fet un petó a l'espatlla i jo t'he tocat el cul. Que talli formatge? Cap problema... També ens queda pernil dolç, que s'ha de gastar, que el pobre fa dos dies que s'arrossega pel frigorífic i demà ja demanarà clemència. La cafetera avisa que el cafè quasi està. M'espero sempre que acabi de fer "gluh, gluh, gluh..." i paro el foc. Taula parada. T'asseus. M'assec. L'esmorzar, però, no m'alimenta. El que m'omple són els teus ulls que matí rera matí em diuen que m'estimen. I jo, tipa, ben tipa, puc acarar el dia amb una dosi de calories que només és per mi. I t'estimo. Sense peròs, ni perquès. T'estimo i prou.

Cap comentari: