La contesa és presta a començar. S'arrenglera la legió del metall disposada a trinxar, esquarterar, desfer, buidar i obrir l'adversari que en l'arena ceràmica ven car el seu combat. Els escuts de roba resguarden el nostre uniforme estalviant-nos els esquitxos impertinents de l'enemic caigut, amb fortuna diversa. Mentre l'esquadra de vidre, artiller del líquid, esgota botelles i gerres i en redueix els fluids al buit més dramàtic, contemplant-ne les gotes dessagnades que s'eixuguen al teixit del camp de batalla. La infanteria de farina, a llesques, acaba rematant els darrers alès de sabor dels caiguts. Els timbals metal·licoceràmics anunciaran la fi de les hostilitats.
En tinc trenta i molts. He parit una filla i un fill, però no són meus. Ells només són seus i jo els dono el que no em demanen per rebre el que no té nom. No sóc lesbiana malgrat el meu renom. Així que no m'atabaleu. El renom és cosa d'uns pocasoltes amb qui faig La Cua de Lluç. No sóc feminista però m'agrada ser dona. I ell, que m'estima i l'estimo.