Despertar

Aixecar-se al matí i que cada dia sigui quinze d'agost. És això. M'entens, oi?

Manifest

Envoltada de paraules silencioses que reposen en lleixes antigues i que, pausadament, vigilen les meves; després de passar per l'Intimissimi i comprar-me les calcetes més boniques del món; i fugir -avui, només avui- del brogit de la festa major que ja s'escampa pels carrers de Reus, jo, l'Anna de Lesbos, et manifesto que:

1r. M'estimo massa per estar tan pendent dels teus vaivens, noi. Avui m'estimes però demà menys i passat ja ho veurem perquè igual estàs confós.

2n. Et desitjo, ja ho saps. Que ja coneixes tots els meus secrets i si he de tornar a ensenyar-los, ara mateix, em fa molta mandra. Però si no em vols, d'altres em voldran i faré de mestra un altre cop.

3r. El dia que em mori, no penso deixar un paperet doblegat a la capseta que feia de joier demanant a Déu "que el meu marit m'estimi". Ni t'imagines l'angoixa i el patiment que comporta viure amb aquesta voluntat trencada tota la vida... Ni la infelicitat que arrossega. I jo no seré feliç a cada instant, però tampoc infeliç.

4t. Tu i la teva confusió, primer em vau fer patir, després em vau indignar. Ara em feu llàstima. Si penses que tornar a començar et retornarà res que hagis perdut no comptes amb el pas dels dies que ho posa tot a lloc i et farà ensopegar amb els neguits sense resoldre que has anat amagant sota la catifa.

Per tot això t'insto a espavilar-te, xiquet. Que els dies passen depressa i la calor ho asseca tot. Fins i tot, els amors més dolços i humits.

Tu, jo i aquelles muntanyes

Potser tot no és tan greu com m'ho miro de vegades. Potser tu no ets tan fort com volies demostrar-te, ni tan feble com et mires. Potser mai has volgut llençar la tovallola. Potser mai he deixat de tenir fe. Potser t'enyoro massa, més del que cal.

Potser és anar fent carena, cadascú amb la seva motxilla, compartint l'aigua, sense distanciar-nos massa, esperant-nos quan cal. Ara ho començo a entendre.

Caminar al teu costat fins al final. Però això no és un potser.

Els dies sostinguts

Un fil prim de felicitat menuda determina cada moment en el qual em deixaria caure al buit sense pensar. Em tiba per darrera per evitar que faci el pas final i em recorda que no sóc aquí només per tu i les teves flaqueses, les teves maleïdes flaqueses.

Un fil prim de felicitat menuda m'embolica els canells per fer que les meves mans no s'aturin i compleixin els quefers habituals i de tant en tant, pleguin aquella llàgrima agosarada que s'escapa galta avall i que acabarà els seus dies eixugada al davantal, mentre faig dinars que no menjaré, sopars que esquivaré i esmorzars estalviats.

Un fil prim de felicitat menuda em té cosida a cada hora del dia sense que me'n pugui absentar ni un sol instant i així, em veig en l'obligació de temperar la meva ràbia i contenir la meva tristesa. La modista que em va parir me'n va donar bons exemples i jo, fidel aprenenta, en segueixo fil per randa els seus mestratges.

Un fil, un filet espavilat i sorneguer.

Silencis quotidians

He fet del silenci un amic. Que s'emporta tot allò que et voldria dir i m'ho desa sense preguntar. M'eixuga el plor que no et deixo escoltar, ja no sé si per protegir-te o per orgull. Perquè no vull la teva compassió ni la teva estima sense remei.

Em dius que et sents buit, i ara jo callo. Perquè sé que no sóc jo qui t'ha d'omplir igual que tu no omples tots i cadascun dels gots de la meva vida. Alguns si, els més importants. Però d'altres me'ls omplen petits instants i grans moments, lectures, persones, els nens...

Així que no esperis de mi res més del que ja t'he donat, i comença a buscar el que vols. I si ho trobes, i si entre tot trobes encara la necessitat de mi, les ganes de jo, la tendresa amagada i el desig golós, els petons humits i les carícies furtives, vine a trobar-me. Potser em trobaràs al sofà, amb les cames creuades,... en silenci.

Escopir

Si em preguntes perquè t'estimo, no et donaré una resposta que et satisfaci. Si ho intento fer millor, només et puc oferir moments: seure a taula i compartir amanides, mirades de sorpresa o alegria quan la nena en fa alguna, fregar la teva espatlla amb la pressa dels matins, els teus petons... Els teus petons, si. Mirar-te quan dorms, fer-te l'esmorzar, que m'agafis pel carrer...

Si em preguntes perquè t'estimo, potser et decebré. Perquè només sé que ho faig i que et vull.

Ara però, després de la batalla, necessito escopir la sang que m'ha quedat a la boca, necessito omplir-me de l'aire que he escatimat en la lluita, necessito treure'm aquesta barreja de fang i suor que envernissa els plecs del meu coll. He de tornar a estimar-me, perquè em sento bruta, massa bruta, per dir-te que t'estimo.

Molles de pa

M'aferro a les engrunes que et van caient mentre mastegues el nostre temps. Les recullo i me les poso a la butxaca, per observar-les d'amagat teu i endevinar si ja estàs prou tip o encara tens gana de nosaltres, per si t'he de dur un got d'aigua per assedegar la teva angoixa o un grill de llimona per fer-te venir un mar a la boca. I cada crosta és una decepció, i cada molla blanca és un alè.

Les plego de tots els racons, de totes les taules i taulells, en ressegueixo el traç com qui espera trobar el nord. Per seguir el teu camí i fer que es trobi amb el meu, com qui no vol la cosa.

El nostre pa de cada dia, doneu-nos senyor...

El marge del costat

Ja arriba a ser fotut que després de més de tres anys em decideixi a reemprendre aquestes notes. I ho és perquè les vaig començar perquè t'estimava amb bogeria i t'estava guanyant; i ara t'estimo encara més però escric perquè no sé si t'estic perdent.

Desconec en quin moment la balança dels greuges t'ha semblat més plena del teu cantó, però si sé que faig el possible per treure-li pes. Desconec quin estrany sentiment t'impulsa a cercar allò que no tens -perquè no es pot tenir tot, amor- sense mirar de reüll allò que es teu, tot teu. Si ho vols.

Sé que em llegiràs. Sé que vindràs a aquestes lletres a comparar. Sé que de vegades, les cireres del davant semblen més dolces que les del teu marge. I només quan has traginat l'escala, el cistell i t'has tornat a enfilar descobreixes que són grosses i aigualides. I aquelles que has deixat enrera, que potser no eren les més grans i lluents però que t'omplien la boca de dolçor esclatant, aquelles, ja són menjar pels moixons.

Els sentits sota el tel

Sota els efectes d'un atac de migranya tenaç i el contraatac d'un combinat de paracetamol, clorhidrat de buclizina, fosfat de codeïna i docusat sòdic. Amb els ulls saturats de llum, m'estiro al sofà i els tanco. Lluny però d'anul·lar l'entrada d'estímuls, el meu nas capta l'olor de sofregit dels meus veïns de replà. Podria assegurar en quin moment han afegit la tomaca a la ceba, que ja s'ha començat a enrossir. I el precís instant en què condimenten amb pebre i... llorer? Sota el balcó, la senyora F. acaba una conversa de meteorologia domèstica amb el senyor C. i es baralla amb el seu superpoblat clauer, que cau a terra com si de cop hagués tocat les vuitanta-vuit tecles d'un piano de butxaca desafinat. Ell, que avui té el dia endreçador -ja m'ha dit que no m'amoïni però, no hi havia més dies, flor?- pren una bossa de paper: l'obre de llarg amb un passeig de mans arrossegades pel paper rústic, a l'ample tot picant secament els costats, per acabar estirant l'alçada amb l'ajut de les anses. Mai les tres dimensions de l'espai havien fet tants trons. Però la tempesta no s'acaba. Em resta la lenta saragata que anirà omplint el volum empaperat. A la cuina, el microones oblidat avisa insistent que algú a descurat un tallat calent. M'aixeco per alliberar-lo del compromís. Les rajoles es devien impregnar del peix que ahir vaig bullir per assegurar l'èxit de la meva fideuà. Les ànimes en pena de cintes, burrets, rates i un congre decapitat, deuen vagar a la cerca del cel marí, mentre han fet dels fogons el seu purgatori. On és el comandament a distància del matí, per pitjar "mute"?

Fum, fum,...

Forçant la màquina. Més carbó a la caldera. Toca ser feliços. Hem de trobar la millor cara, els millors desitjos, els millors regals. No ens portis aquella mescla de bons i mals instants que amaneix la quotidianeïtat dels nostres dies.

No. No ho diguis, si et plau. Avui toca ser feliços. No t'atreveixis a treure el vel d'aquest solstici dissimulat amb paraules sense fe, perquè avui tindrem fe. Fugaç, esporàdica, virtual, feble. Però en tindrem. O si més no, tindrem fe en tenir fe. Que Déu n'hi dó. No?
I ens trobarem amb una barreja de ganes de veure'ns, por d'estar sols i teatre. Però no gosis dir-ho. No trenquis l'harmonia del moment. No posis en evidència l'enveja que ens rata per dins. L'enveja de ser nena una altra vegada i ser feliç de debó. Que avui toca ser feliços, recoi.