Ja arriba a ser fotut que després de més de tres anys em decideixi a reemprendre aquestes notes. I ho és perquè les vaig començar perquè t'estimava amb bogeria i t'estava guanyant; i ara t'estimo encara més però escric perquè no sé si t'estic perdent.
Desconec en quin moment la balança dels greuges t'ha semblat més plena del teu cantó, però si sé que faig el possible per treure-li pes. Desconec quin estrany sentiment t'impulsa a cercar allò que no tens -perquè no es pot tenir tot, amor- sense mirar de reüll allò que es teu, tot teu. Si ho vols.
Sé que em llegiràs. Sé que vindràs a aquestes lletres a comparar. Sé que de vegades, les cireres del davant semblen més dolces que les del teu marge. I només quan has traginat l'escala, el cistell i t'has tornat a enfilar descobreixes que són grosses i aigualides. I aquelles que has deixat enrera, que potser no eren les més grans i lluents però que t'omplien la boca de dolçor esclatant, aquelles, ja són menjar pels moixons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada