Les mans plenes de sorra

Acabat de néixer, me'l van posar entre els braços. "El meu fill...", em repetia a mi mateixa. Va sortir amb els ulls ben oberts, s'ho mirava tot sense plorar, em mirava. "El meu fill...". Aquell dia de ja fa més de set anys, vaig agafar un grapat de sorra amb les dues mans, ben plenes, sobreeixint d'un material fugiser. Amb les primeres setmanes ja vaig percebre la dificultat de mantenir tots i cadascun dels granets de sorra dins la custòdia dels meus palmells. Amb els mesos, ja no només era meu: també era de la infermera i la pediatra, de la mestra de la llar d'infants, dels avis i de les àvies i d'una llista llarga d'intrusos que m'anaven manllevant sorra de les mans. Amb els anys, he deixat d'escriure noms a la llista. Per no prendre més mal, però sobretot, perquè estava errada.
El meu fill es pertany a ell. A mida que les seves mans es fan grans li dono la sorra que pot retenir, i jo en perdo una miqueta. Sovint, poc a poc. De vegades, a glops. Fins que sé que arribarà el dia on només em quedaran unes desenes de grans enganxats entre els dits i les arrugues de la mà, que la sorra costa de marxar... I ell correrà món, que és el que ha de fer.

Taula parada

La contesa és presta a començar. S'arrenglera la legió del metall disposada a trinxar, esquarterar, desfer, buidar i obrir l'adversari que en l'arena ceràmica ven car el seu combat. Els escuts de roba resguarden el nostre uniforme estalviant-nos els esquitxos impertinents de l'enemic caigut, amb fortuna diversa. Mentre l'esquadra de vidre, artiller del líquid, esgota botelles i gerres i en redueix els fluids al buit més dramàtic, contemplant-ne les gotes dessagnades que s'eixuguen al teixit del camp de batalla. La infanteria de farina, a llesques, acaba rematant els darrers alès de sabor dels caiguts. Els timbals metal·licoceràmics anunciaran la fi de les hostilitats.

Newman, Paul

Ets guapot, noi. Amb vuitant-tres i encara et trobo aquella cosa a la mirada que et feia entendridor i desitjable a l'hora. Diria que és franquesa. El que més em fascina dels actors de cinema és sobretot, la forma en que us preneu el passar dels anys. Per una raó ben senzilla: el vostre cos i el vostre rostre són la principal eina de treball, allò que fa que us donin un paper o un altre en aquell guió que ronda per la taula de l'escriptori, certificant que el temps passa i que avui ja no us han demanat que feu de protagonista seductor si no de gangster secundari o ves a saber què. És com si a l'oficina t'enviessin any rera any una carta on es posés en evidència que la teva edat pesa en la teva capacitat creativa i que la gent més jove de la plantilla gaudeixen de molta més imaginació -fet dubtós, clar-. Fins i tot, en el teu envellir s'ha de reconèixer la enteresa per acceptar que la malaltia que havia de posar fi al teu temps era ja incombatible i per tant, posats a fer, més valia ser a casa amb els teus, com sempre.

Res, noi. Que et trobaré a faltar. La sort que tenim els cinèfils és que ens deixeu una capsa de fotos velles en moviment, ...per anar-vos recordant.

Tres-cents seixanta sis

Més d'un any amb aquest bloc obert. És poc temps i molt temps. Tot ha canviat, com quan plou. Que sembla que tot quedarà moll i prou, però quan s'aturen els trons i s'escorren les darreres gotes de les teulades et queda aquella sensació de que l'aigua s'ha endut alguna cosa, que no saps si volies perdre o ha marxat tota sola. I tanmateix, tot repren els hàbits.
Tot ha canviat, inevitablement. Com amb tu, que quan s'atura el ruixat no sé ben bé si et guanyo o et perdo. I quedo xopa de neguit que només cesa quan recupero la teva mirada i et sé més aprop o més lluny. Per unes hores. És que va així. En sóc conscient. Tot va i torna, es transmuta. I ens esquitxem de maldecaps nostres i de maldecaps prestats...
(Em fa mal aquí. Sí, sí, aquí. És de viure, sí. No s'hi pot fer res. Ja m'ho temia.)
Els dies passen, els anem empenyent. Com cada any, és temps de cireres.

Fotogrames

Tant de bo tot fos tan fàcil com a les pel·lícules. Tant de bo sabessis en tot moment qui són els dolents -molt dolents- i aquells que t'han de rescatar al darrer moment quan tot sembla perdut. Tant de bo desembeinant l'espasa fessis fora les pors i a cop d'acer et sentissis més forta i segura. Tant de bo poguessim esbrinar els veritables motius que mouen els personatges de la nostra vida com si les escenes que ens resten amagades pel guió se'ns mostressin amb transparència. Tant de bo fóssim sempre el director del nostre propi film i no un suplent per quan aquest no pot venir a rodar les escenes menys compromeses. Tant de bo entenguessim sempre el final, però fins i tot al cine hi ha finals que no s'entenen o que voldríem diferents. Oi, Mare?

Qui aguanta què?

S'acosta aquella bonica època on es fan els millors propòsits de cara al futur, on es desitja que totes i tots visquem millor, on ens ho han de donat tot servit i mastegat. Parlo de les eleccions, ja hi havíeu caigut, oi? Doncs deia, que es posa en boca de les dones i els homes que fan promeses una preciosa paraula que no puc obviar: sostenibilitat. I quan l'escolto, sempre m'entra un pessigolleig a l'altura de les cinquenes costelles que és més o menys on tinc cordat el sostenidor, i em poso bé els tirants que de sobte, m'han començat a picar.

De sostenidors n'hi ha de moltes menes, en funció de la mida de pit que gastis i de la forma que millor se t'hi adiu: amb anella o sense, farcits o no, de copa A, B, C, D...
...De promeses electorals també:
- Hi ha les farcides: aquelles que s'omplen de paraules sense contingut, que quan acaben de xerrar no saps ben bé que asseguren que faran però ja saps que no ho faran.
- Les que no duen anella: que cauen pel seu propi pes. Són del tipus: "Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya". I la llei de la gravetat és dura i castiga molt.
- Les de tipus ABC: "Rajoy garantirà per llei l'ensenyament en castellà". Que s'ha de dir que Rajoy garanteixi res ja té nassos...
- Les que es corden per davant, que les veus venir i les que es corden per darrera..., que quan te n'adones ja te l'han fomut.
- Amb tirants i sense, que dius: si no porta tirants com pot ser que tot això que promets s'aguanti. Fins i tot n'hi ha de silicona, invisibles i desmuntables. Que són així, de posar i treure i te les claven sense pensar-s'hi gaire.
- Hi ha les tipus Wonderbra, que són meravelloses i als mítings de campanya haurien de posar la musiqueta aquella dels anuncis de compreses (a què huelen las nubes? Zum, zum. Zum, zum. Uuuuuí!). Que en Rajoy promet 150 € als pensionistes, doncs en Zapatero 200 €, apa!
O sigui, que això de trobar promeses sostenibles és com comprar un bon sostenidor: que si vas al Women Secret o a l'Oysho trobes cosetes molt mones. Però quan te les poses sempre hi ha alguna costura que pica, no saps si cordar-te'l amb els xecs del mig o del final, perquè amb uns tens la sensació que et cau i l'altre t'apreta. Per tant, si vols una peça bona, allò que se'n diu bona..., més et val anar a cal Ricart que sempre, sempre te'ls acaben arreglant a mida.

Quan s'acaba

Quan vaig començar aquest bloc ja tenia al cap de parlar del meu divorci o, més concretament, del divorci. De quan dues persones que havien decidit compartir la vida veuen -de forma simultània o no, tant és- que ja no poden i/o volen continuar endavant amb aquesta decissió. En el meu cas vaig ser jo. Però tant hi fa. No tinc intenció de disertar sobre els ets i els uts del meu cas, que ja tinc coll avall de fa temps. Més aviat em segueix encuriosint la reacció d'allò que en termes futbolístics s'anomena l'entorn.

La colla de persones que, d'una forma alegre, compulsiva i poc reflexiva, anomenem amics o amigues es bandalitzen. És a dir, es constitueixen majoritàriament en bàndols: els d'ell i els meus. Els seus comentaris van del "ja es veia venir" fins el "si semblaven tan units". Alguns s'arrosseguen durant les primeres setmanes per una pretesa neutralitat que els permet escoltar les versions, les contraversions, les perversions i les revisions fins que -savis- poden dictar sentència: and the winner is... Bé, potser queda millor així: and the guilty is...
És clar. Elles i ells ja hi eren aquells dies quan el matí començava amb un monosíl·lab incomprensible, ja hi eren quan la sequera de petons i abraçades reclamava un pla d'emergència i estalvi; ho sabien que el sexe era plaent però buit de passió, una estona d'activitat física per arribar -tots dos- a la meta i fer récord. I és que -llestos que són- s'han escoltat fins i tot, les quatre parets de casa, que ens guarden aquells secrets que jo no vull recordar i que ell oblidava a demanda.
Quan s'acaba només pots fer dues coses: continuar vivint amb el record de quan encara tenies o desfer el nus que et lliga a un continent esgotat. N'hi ha que trien el record. No són ni millors ni pitjors dels que vam triar seguir amb el nostre propi pas. Viu, ben viu.

Pinaps

No recordo quin d'aquests darrers dies va ser. Escarxofada al sofà. El nen fent la migdiada. Jo saltant canals a la televisió. Ensopego amb 8Tv: Operation Petticoat, d'en Blake Edwards (aquí, els directors de cine fracassats que canvien el nom dels films la van anomenar Operación Pacífico, un dia en parlaré d'aquests carallots). Sí, sí, el mateix que va fer les Panteres Rosa o l'imperdible The Party. L'havien passada aquest estiu, però me la vaig tornar a mirar. M'encanta en Cary Grant, madurot i responsable tot ell, i en Tony Curtis amb aquella carona d'entremaliat que te'l menjaries...
Bé, doncs que la peli va d'un submarí que es veu obligat a acollir un destacament d'infermeres en mig de la guerra del Pacífic i com no podia ser d'una altra forma, això provoca un daltabaix en les elevades dosis de testosterona que s'acumulen entre tant homenot.
Acabada la peli em vaig descobrir calibrant els meus pits davant el mirall amb els que ostentaven les infermeres pin-up que feien anar de corcoll mitja tripulació i clar, res a fer. Els meus són mida aranja i aquelles xiques gastaven la mida meló!
I ja hi tornava a ser! És que mai estem contentes. Sempre ens falta d'aquí i ens sobra d'allà. Aquella nit només vaig sopar un iogurt... Això sí, l'endemà em vaig posar la samarreta de coll de pic més escotada que tinc..., apa!

Impropietats

El temps que no tinc és per despullar-te, per despullar-me. Per passar la mà entre la roba de l'eslip i la teva pell tèbia. Avall, avall. Com quan baixo per Saturn i travesso Mercuri per deixar-me arrossegar per les aigües d'Eridà. I trobar-nos molls, com un convit a entrar sense ni tan sols haver de trucar a la porta.

La serenor que no tinc és per descobrir-me en els teus ulls i saber-me desig. Perquè em mengis. Per menjar-te. Que no m'atipes però m'omples i sempre en vull més i mai en tens prou. Com quan et veig fugir sense marxar de sobre meu. I recòrrer amb la mà la teva esquena suada des del coll fins les natges, per obrir-me camí cap a la rel del nostre èxode.

La paciència que no tinc és per veure la teva pell esquitxada de sol esmicolat. Agosarat! Que furga de bon matí per enxampar-nos, sense saber on comences tu i on acabo jo. I repassar-te els llavis per treure't la son i fer-te venir gana... I esmorzar-nos amb la necessitat del primer àpat.

Oferir-te allò que no posseeixo. Que senzill.

Postres de músic

Hi ha algú. O això em temo. Essaemaesses amunt i avall, jocs de paraules i comentaris interlineats. Temptejos per veure qui fa el primer pas, sense saber si només en seran tres o serà un començament de camí. I em retorna aquella inseguretat adolescent que pensava oblidada entre sentiments rovellats.

De fet tampoc sé si el que en vull és el cos, blanc i fibrat; la seva cara perfecta; la seva veu melosa i el seu sexe imaginat cent vegades, mirat de reüll un centenar més, descobrint les vores de la seva roba interior arrapada al ventre, que també surt desafiant per sota els texans quan l’esquena perd el nom... i esdevé cul, exacte i ferm, sense afegitons.
I jo? Què tinc per oferir-li? T'imagines que tot hagi estat fruit d'un fugaç pensament? Em descobreixo triant-me la roba quan l'haig de trobar, tota la roba: la de dins i la de fora. La que vull que es vegi i la que desitjo espiada, i... no ho puc parar.
He deixat de perdre el temps intentant etiquetar aquesta rierada bioquímica que m’assalta de fa dies. Hi és i amb això ja n’hi ha prou. Ara només em queda decidir si començo per una ametlla, potser una pansa..., una discreta avellana..., o una pruna menys dolça i més realista..., o m’agafo al dàtil, dolcíssim tot ell, sense més preàmbuls.