El marge del costat

Ja arriba a ser fotut que després de més de tres anys em decideixi a reemprendre aquestes notes. I ho és perquè les vaig començar perquè t'estimava amb bogeria i t'estava guanyant; i ara t'estimo encara més però escric perquè no sé si t'estic perdent.

Desconec en quin moment la balança dels greuges t'ha semblat més plena del teu cantó, però si sé que faig el possible per treure-li pes. Desconec quin estrany sentiment t'impulsa a cercar allò que no tens -perquè no es pot tenir tot, amor- sense mirar de reüll allò que es teu, tot teu. Si ho vols.

Sé que em llegiràs. Sé que vindràs a aquestes lletres a comparar. Sé que de vegades, les cireres del davant semblen més dolces que les del teu marge. I només quan has traginat l'escala, el cistell i t'has tornat a enfilar descobreixes que són grosses i aigualides. I aquelles que has deixat enrera, que potser no eren les més grans i lluents però que t'omplien la boca de dolçor esclatant, aquelles, ja són menjar pels moixons.

Els sentits sota el tel

Sota els efectes d'un atac de migranya tenaç i el contraatac d'un combinat de paracetamol, clorhidrat de buclizina, fosfat de codeïna i docusat sòdic. Amb els ulls saturats de llum, m'estiro al sofà i els tanco. Lluny però d'anul·lar l'entrada d'estímuls, el meu nas capta l'olor de sofregit dels meus veïns de replà. Podria assegurar en quin moment han afegit la tomaca a la ceba, que ja s'ha començat a enrossir. I el precís instant en què condimenten amb pebre i... llorer? Sota el balcó, la senyora F. acaba una conversa de meteorologia domèstica amb el senyor C. i es baralla amb el seu superpoblat clauer, que cau a terra com si de cop hagués tocat les vuitanta-vuit tecles d'un piano de butxaca desafinat. Ell, que avui té el dia endreçador -ja m'ha dit que no m'amoïni però, no hi havia més dies, flor?- pren una bossa de paper: l'obre de llarg amb un passeig de mans arrossegades pel paper rústic, a l'ample tot picant secament els costats, per acabar estirant l'alçada amb l'ajut de les anses. Mai les tres dimensions de l'espai havien fet tants trons. Però la tempesta no s'acaba. Em resta la lenta saragata que anirà omplint el volum empaperat. A la cuina, el microones oblidat avisa insistent que algú a descurat un tallat calent. M'aixeco per alliberar-lo del compromís. Les rajoles es devien impregnar del peix que ahir vaig bullir per assegurar l'èxit de la meva fideuà. Les ànimes en pena de cintes, burrets, rates i un congre decapitat, deuen vagar a la cerca del cel marí, mentre han fet dels fogons el seu purgatori. On és el comandament a distància del matí, per pitjar "mute"?

Fum, fum,...

Forçant la màquina. Més carbó a la caldera. Toca ser feliços. Hem de trobar la millor cara, els millors desitjos, els millors regals. No ens portis aquella mescla de bons i mals instants que amaneix la quotidianeïtat dels nostres dies.

No. No ho diguis, si et plau. Avui toca ser feliços. No t'atreveixis a treure el vel d'aquest solstici dissimulat amb paraules sense fe, perquè avui tindrem fe. Fugaç, esporàdica, virtual, feble. Però en tindrem. O si més no, tindrem fe en tenir fe. Que Déu n'hi dó. No?
I ens trobarem amb una barreja de ganes de veure'ns, por d'estar sols i teatre. Però no gosis dir-ho. No trenquis l'harmonia del moment. No posis en evidència l'enveja que ens rata per dins. L'enveja de ser nena una altra vegada i ser feliç de debó. Que avui toca ser feliços, recoi.

Falta

En dies com avui, encara espero la teva trucada. I ho sé que no em trucaràs. Que no em pots trucar, vaja. Però miro i remiro el mòbil, per si hi ha una perduda que et pugui tornar. I no és que fossis de moltes paraules. Les justes, per dir el necessari. Que no en calien més. I ara a mi me'n sobren, i no sé on posar-les. I les aboco aquí. Et trobo a faltar, mame. M'agradaria que em llegissis, perquè et trobo molt a faltar.

Llordes

Hi ha un mite de les fèmines que trobo esviaixat. Suposo que per aquest deix que la dona sempre s'ha fet més responsable de les feines de manteniment i neteja de casa. M'hi va fer pensar una companya amb la que vam aprofitar el migdia per anar de botigues. Ens estavem emprovant, ella una brusa (unes bruses, per ser exactes) i jo un vestit. Al cap de pocs segons d'accedir a l'emprovador i passar la cortina, la M comença a riure. Jo que em continuo despullant i ella vinga a riure. "No pot ser, tia. No pot ser." A mi, que em puja la mosca al nas més depressa que corrent, ja començo a pensar -malpensar- que se n'està fotent del meu cos hivernal, aquell que acumula greix per passar millor els freds hiemals. Ella, que em coneix bé i em fila la cara que començo a fer, que em senyala el penjador i hi torna: "Mira, mira. No pot ser..." A mi que se'm despren la mala cara de cop i se'm retalla un somriure que acaba amb rialla explosiva...

Al penjador, òrfenes de pare i sobretot, mare, unes calcetes de tira marca women'secret, de la muntanyeta d'ofertes a 3 €. Portades, segur!
M i jo, quan se'ns acaba el riure comencem a fer memòria de la descalçada que ha marxat del provador quan nosaltres hi hem entrat. Una xica alta, arregladota, amb vestit llarg de punt, morena de solàrium, que a dins la botiga no s'ha tret les ullerasses de D&G. La botiga on ens trobem no despatxa roba interior ni de bany. Per tant, la noia no sembla que hagi substituït aquesta peça de roba per una altra que li fes més patxoca. Així doncs, senzillament, s'ha oblidat de posar-se-les.
Més tard, assegudes a una terrasseta del Mercadal, disculparem a la fashion women, assegurant que hi ha tangues tan minúsculs que de vegades ens sembla que no portem res. Però malgrat tot, a mi m'ha vingut a la memòria una companya de pis universitari que sortia de casa amb les samarretes tacades d'oli, i deixava la roba bruta sota el llit fins dijous, quan la posava a la maleta perquè li rentessin a casa.

De cul

Mentre fèiem un cafè amb els de la feina, m'anava mirant la portada del diari que el meu company de davant llegia amb fruició. Les dues damisel·les s'enfilaven per les escales d'un palau que sempre em recorda la cuina de ma mare i moltes llesques de pa sucades, primer al plat, i després a la cassola. El duel de cintures, el desafiament de talons, la sobrietat dels vestits o la relativa senzillesa de pentinats feien anar de cul a periodistes, cronistes i altres istes pretenciosos mentre els que haurien de protagonitzar la trobada perdien el cul per semblar cul i merda. En Sarko no deixa de semblar incòmode per haver de venir a predicar en aquest cul de món, mentre espera que li facin una línia de TGV que el connecti directament amb el continent africà. Amb tot, ell que té el cul pelat de ser a cimeres de totes menes, ha d'entomar el pesat d'en ZP que no para de donar pel cul amb el G20. Sí, senyora. Una foto ben presa.

Dia internacional de l'Anna

El TN en va parlar. M'ho mirava mentre dinava un àpat de diumenge reescalfat. Poques ganes de cuinar. Quan estic sola no em ve de gust passar pels fogons. Així que ahir es commemorava el DIDT. Com si les dones no en fossin de treballadores. Res a dir: ens toca treballar tant a casa com a la feina. Moltes companyes encara han de recordar periòdicament a les seves parelles masculines que la casa no es neteja sola, que el paper de WC no té un automatisme de reposició o que la rentadora i el rentavaixelles són màquines simples, i per tant, si poden entendre com recony funciona un ordinador i arreglar-ne les "malfunctions", doncs també poden "programar" aquests electrodomèstics. El TN també ens recorda un 50è aniversari.

Amb tot, després d'un gelat de nata amb oreo i l'oferta d'un panorama desolador a les pel·lícules de la tele, vaig aprofitar el sol de març per avançar bronzejat i llibre. Al vespre havia quedat amb en Benjamin Button. Una història sobre els petits moments de benestar amagats entre els fulls del calendari.

Les mans plenes de sorra

Acabat de néixer, me'l van posar entre els braços. "El meu fill...", em repetia a mi mateixa. Va sortir amb els ulls ben oberts, s'ho mirava tot sense plorar, em mirava. "El meu fill...". Aquell dia de ja fa més de set anys, vaig agafar un grapat de sorra amb les dues mans, ben plenes, sobreeixint d'un material fugiser. Amb les primeres setmanes ja vaig percebre la dificultat de mantenir tots i cadascun dels granets de sorra dins la custòdia dels meus palmells. Amb els mesos, ja no només era meu: també era de la infermera i la pediatra, de la mestra de la llar d'infants, dels avis i de les àvies i d'una llista llarga d'intrusos que m'anaven manllevant sorra de les mans. Amb els anys, he deixat d'escriure noms a la llista. Per no prendre més mal, però sobretot, perquè estava errada.
El meu fill es pertany a ell. A mida que les seves mans es fan grans li dono la sorra que pot retenir, i jo en perdo una miqueta. Sovint, poc a poc. De vegades, a glops. Fins que sé que arribarà el dia on només em quedaran unes desenes de grans enganxats entre els dits i les arrugues de la mà, que la sorra costa de marxar... I ell correrà món, que és el que ha de fer.

Taula parada

La contesa és presta a començar. S'arrenglera la legió del metall disposada a trinxar, esquarterar, desfer, buidar i obrir l'adversari que en l'arena ceràmica ven car el seu combat. Els escuts de roba resguarden el nostre uniforme estalviant-nos els esquitxos impertinents de l'enemic caigut, amb fortuna diversa. Mentre l'esquadra de vidre, artiller del líquid, esgota botelles i gerres i en redueix els fluids al buit més dramàtic, contemplant-ne les gotes dessagnades que s'eixuguen al teixit del camp de batalla. La infanteria de farina, a llesques, acaba rematant els darrers alès de sabor dels caiguts. Els timbals metal·licoceràmics anunciaran la fi de les hostilitats.

Newman, Paul

Ets guapot, noi. Amb vuitant-tres i encara et trobo aquella cosa a la mirada que et feia entendridor i desitjable a l'hora. Diria que és franquesa. El que més em fascina dels actors de cinema és sobretot, la forma en que us preneu el passar dels anys. Per una raó ben senzilla: el vostre cos i el vostre rostre són la principal eina de treball, allò que fa que us donin un paper o un altre en aquell guió que ronda per la taula de l'escriptori, certificant que el temps passa i que avui ja no us han demanat que feu de protagonista seductor si no de gangster secundari o ves a saber què. És com si a l'oficina t'enviessin any rera any una carta on es posés en evidència que la teva edat pesa en la teva capacitat creativa i que la gent més jove de la plantilla gaudeixen de molta més imaginació -fet dubtós, clar-. Fins i tot, en el teu envellir s'ha de reconèixer la enteresa per acceptar que la malaltia que havia de posar fi al teu temps era ja incombatible i per tant, posats a fer, més valia ser a casa amb els teus, com sempre.

Res, noi. Que et trobaré a faltar. La sort que tenim els cinèfils és que ens deixeu una capsa de fotos velles en moviment, ...per anar-vos recordant.