De quan vam començar

M'aixeco, passo pel lavabo i desfilo cap la cuina. Obro l'armari per treure el pot de cafè, i descaragolo la cafetera. Poso l'aigua, el filtre i el cafè a rans. M'agrada fort. Encenc el foc i hi deixo la cafetera fent feina. Trec el pa d'ahir per sucar-lo amb mitja tomaca de la nevera. Sal i oli a demanda, que no gotegi però. Queda suc? Aigua ja va bé. La nit sempre fa set. Dos plats. Un per tu, l'altre per mi. De camí al lavabo m'has fet un petó a l'espatlla i jo t'he tocat el cul. Que talli formatge? Cap problema... També ens queda pernil dolç, que s'ha de gastar, que el pobre fa dos dies que s'arrossega pel frigorífic i demà ja demanarà clemència. La cafetera avisa que el cafè quasi està. M'espero sempre que acabi de fer "gluh, gluh, gluh..." i paro el foc. Taula parada. T'asseus. M'assec. L'esmorzar, però, no m'alimenta. El que m'omple són els teus ulls que matí rera matí em diuen que m'estimen. I jo, tipa, ben tipa, puc acarar el dia amb una dosi de calories que només és per mi. I t'estimo. Sense peròs, ni perquès. T'estimo i prou.

Peces perdudes

Amb més voluntat que ganes, miro de refer la confiança que t'he perdut com qui intenta recomposar un trencaclosques que una ventada de fantasia mal portada ha tirat per terra.

Però és a mesura que recupero peces escampades per terra que en vaig trobant a faltar, i en allò que havia estat la imatge que tenia de tu, ara hi tinc espais que no goso interpretar per por de ser massa ingènua o massa condescendent.

I m'acotxo per mirar si han anat a parar sota el sofà o darrera de ves-a-saber-on...

...Perquè no sé si sabré com tornar a creure en tu si no les trobo.

Quaranta piscines

Sospiraria pel contrast. No puc, sóc sota l'aigua. Prenc impuls amb el peu contra la paret del meu carril. Ulleres ajustades per no perdre la guia del fons. La primera braçada sempre és la més feixuga: vols apartar l'aigua contra la seva voluntat. La segona et fa recordar que no nedes contra ella sinó que t'empenys agafada a sortints invisibles. Oxigen.

El líquid em frega les costelles i els malucs, els pensaments se'm refreguen pel cervell. La línia blava. No perdis la puta ratlla blava del fons. Els peus es comencen a sincronitzar amb els braços. Ens en queden trenta nou i les farem, Anna. Com qui puja quaranta esglaons de dignitat per reivindicar-se. Per ser. Aire.

Una. Giro. La cadència dels meus moviments comença a formar aquell remolí de líquid al mig de l'espatlla. Ja no m'aturaré. L'aigua llisca per sota el meu ventre. No em penso aturar. Les paraules tampoc ho faran. Les escopiré barrejades amb bombolles de despit. Les he de treure de la meva ment. No s'hi poden quedar. Tallen. Punxen. Les esbufego amb el cap submergit. La línia, Anna. La línia...

Tombo per trentanovena vegada. Aquestes seran ràpides, perquè seran contra tu. Ja no em cal la guia blava. Sé on vaig. Però amb quaranta no en tindré prou encara. No han sortit totes. No encara. Pica paret...

Despertar

Aixecar-se al matí i que cada dia sigui quinze d'agost. És això. M'entens, oi?

Manifest

Envoltada de paraules silencioses que reposen en lleixes antigues i que, pausadament, vigilen les meves; després de passar per l'Intimissimi i comprar-me les calcetes més boniques del món; i fugir -avui, només avui- del brogit de la festa major que ja s'escampa pels carrers de Reus, jo, l'Anna de Lesbos, et manifesto que:

1r. M'estimo massa per estar tan pendent dels teus vaivens, noi. Avui m'estimes però demà menys i passat ja ho veurem perquè igual estàs confós.

2n. Et desitjo, ja ho saps. Que ja coneixes tots els meus secrets i si he de tornar a ensenyar-los, ara mateix, em fa molta mandra. Però si no em vols, d'altres em voldran i faré de mestra un altre cop.

3r. El dia que em mori, no penso deixar un paperet doblegat a la capseta que feia de joier demanant a Déu "que el meu marit m'estimi". Ni t'imagines l'angoixa i el patiment que comporta viure amb aquesta voluntat trencada tota la vida... Ni la infelicitat que arrossega. I jo no seré feliç a cada instant, però tampoc infeliç.

4t. Tu i la teva confusió, primer em vau fer patir, després em vau indignar. Ara em feu llàstima. Si penses que tornar a començar et retornarà res que hagis perdut no comptes amb el pas dels dies que ho posa tot a lloc i et farà ensopegar amb els neguits sense resoldre que has anat amagant sota la catifa.

Per tot això t'insto a espavilar-te, xiquet. Que els dies passen depressa i la calor ho asseca tot. Fins i tot, els amors més dolços i humits.

Tu, jo i aquelles muntanyes

Potser tot no és tan greu com m'ho miro de vegades. Potser tu no ets tan fort com volies demostrar-te, ni tan feble com et mires. Potser mai has volgut llençar la tovallola. Potser mai he deixat de tenir fe. Potser t'enyoro massa, més del que cal.

Potser és anar fent carena, cadascú amb la seva motxilla, compartint l'aigua, sense distanciar-nos massa, esperant-nos quan cal. Ara ho començo a entendre.

Caminar al teu costat fins al final. Però això no és un potser.

Els dies sostinguts

Un fil prim de felicitat menuda determina cada moment en el qual em deixaria caure al buit sense pensar. Em tiba per darrera per evitar que faci el pas final i em recorda que no sóc aquí només per tu i les teves flaqueses, les teves maleïdes flaqueses.

Un fil prim de felicitat menuda m'embolica els canells per fer que les meves mans no s'aturin i compleixin els quefers habituals i de tant en tant, pleguin aquella llàgrima agosarada que s'escapa galta avall i que acabarà els seus dies eixugada al davantal, mentre faig dinars que no menjaré, sopars que esquivaré i esmorzars estalviats.

Un fil prim de felicitat menuda em té cosida a cada hora del dia sense que me'n pugui absentar ni un sol instant i així, em veig en l'obligació de temperar la meva ràbia i contenir la meva tristesa. La modista que em va parir me'n va donar bons exemples i jo, fidel aprenenta, en segueixo fil per randa els seus mestratges.

Un fil, un filet espavilat i sorneguer.

Silencis quotidians

He fet del silenci un amic. Que s'emporta tot allò que et voldria dir i m'ho desa sense preguntar. M'eixuga el plor que no et deixo escoltar, ja no sé si per protegir-te o per orgull. Perquè no vull la teva compassió ni la teva estima sense remei.

Em dius que et sents buit, i ara jo callo. Perquè sé que no sóc jo qui t'ha d'omplir igual que tu no omples tots i cadascun dels gots de la meva vida. Alguns si, els més importants. Però d'altres me'ls omplen petits instants i grans moments, lectures, persones, els nens...

Així que no esperis de mi res més del que ja t'he donat, i comença a buscar el que vols. I si ho trobes, i si entre tot trobes encara la necessitat de mi, les ganes de jo, la tendresa amagada i el desig golós, els petons humits i les carícies furtives, vine a trobar-me. Potser em trobaràs al sofà, amb les cames creuades,... en silenci.

Escopir

Si em preguntes perquè t'estimo, no et donaré una resposta que et satisfaci. Si ho intento fer millor, només et puc oferir moments: seure a taula i compartir amanides, mirades de sorpresa o alegria quan la nena en fa alguna, fregar la teva espatlla amb la pressa dels matins, els teus petons... Els teus petons, si. Mirar-te quan dorms, fer-te l'esmorzar, que m'agafis pel carrer...

Si em preguntes perquè t'estimo, potser et decebré. Perquè només sé que ho faig i que et vull.

Ara però, després de la batalla, necessito escopir la sang que m'ha quedat a la boca, necessito omplir-me de l'aire que he escatimat en la lluita, necessito treure'm aquesta barreja de fang i suor que envernissa els plecs del meu coll. He de tornar a estimar-me, perquè em sento bruta, massa bruta, per dir-te que t'estimo.

Molles de pa

M'aferro a les engrunes que et van caient mentre mastegues el nostre temps. Les recullo i me les poso a la butxaca, per observar-les d'amagat teu i endevinar si ja estàs prou tip o encara tens gana de nosaltres, per si t'he de dur un got d'aigua per assedegar la teva angoixa o un grill de llimona per fer-te venir un mar a la boca. I cada crosta és una decepció, i cada molla blanca és un alè.

Les plego de tots els racons, de totes les taules i taulells, en ressegueixo el traç com qui espera trobar el nord. Per seguir el teu camí i fer que es trobi amb el meu, com qui no vol la cosa.

El nostre pa de cada dia, doneu-nos senyor...

El marge del costat

Ja arriba a ser fotut que després de més de tres anys em decideixi a reemprendre aquestes notes. I ho és perquè les vaig començar perquè t'estimava amb bogeria i t'estava guanyant; i ara t'estimo encara més però escric perquè no sé si t'estic perdent.

Desconec en quin moment la balança dels greuges t'ha semblat més plena del teu cantó, però si sé que faig el possible per treure-li pes. Desconec quin estrany sentiment t'impulsa a cercar allò que no tens -perquè no es pot tenir tot, amor- sense mirar de reüll allò que es teu, tot teu. Si ho vols.

Sé que em llegiràs. Sé que vindràs a aquestes lletres a comparar. Sé que de vegades, les cireres del davant semblen més dolces que les del teu marge. I només quan has traginat l'escala, el cistell i t'has tornat a enfilar descobreixes que són grosses i aigualides. I aquelles que has deixat enrera, que potser no eren les més grans i lluents però que t'omplien la boca de dolçor esclatant, aquelles, ja són menjar pels moixons.

Els sentits sota el tel

Sota els efectes d'un atac de migranya tenaç i el contraatac d'un combinat de paracetamol, clorhidrat de buclizina, fosfat de codeïna i docusat sòdic. Amb els ulls saturats de llum, m'estiro al sofà i els tanco. Lluny però d'anul·lar l'entrada d'estímuls, el meu nas capta l'olor de sofregit dels meus veïns de replà. Podria assegurar en quin moment han afegit la tomaca a la ceba, que ja s'ha començat a enrossir. I el precís instant en què condimenten amb pebre i... llorer? Sota el balcó, la senyora F. acaba una conversa de meteorologia domèstica amb el senyor C. i es baralla amb el seu superpoblat clauer, que cau a terra com si de cop hagués tocat les vuitanta-vuit tecles d'un piano de butxaca desafinat. Ell, que avui té el dia endreçador -ja m'ha dit que no m'amoïni però, no hi havia més dies, flor?- pren una bossa de paper: l'obre de llarg amb un passeig de mans arrossegades pel paper rústic, a l'ample tot picant secament els costats, per acabar estirant l'alçada amb l'ajut de les anses. Mai les tres dimensions de l'espai havien fet tants trons. Però la tempesta no s'acaba. Em resta la lenta saragata que anirà omplint el volum empaperat. A la cuina, el microones oblidat avisa insistent que algú a descurat un tallat calent. M'aixeco per alliberar-lo del compromís. Les rajoles es devien impregnar del peix que ahir vaig bullir per assegurar l'èxit de la meva fideuà. Les ànimes en pena de cintes, burrets, rates i un congre decapitat, deuen vagar a la cerca del cel marí, mentre han fet dels fogons el seu purgatori. On és el comandament a distància del matí, per pitjar "mute"?

Fum, fum,...

Forçant la màquina. Més carbó a la caldera. Toca ser feliços. Hem de trobar la millor cara, els millors desitjos, els millors regals. No ens portis aquella mescla de bons i mals instants que amaneix la quotidianeïtat dels nostres dies.

No. No ho diguis, si et plau. Avui toca ser feliços. No t'atreveixis a treure el vel d'aquest solstici dissimulat amb paraules sense fe, perquè avui tindrem fe. Fugaç, esporàdica, virtual, feble. Però en tindrem. O si més no, tindrem fe en tenir fe. Que Déu n'hi dó. No?
I ens trobarem amb una barreja de ganes de veure'ns, por d'estar sols i teatre. Però no gosis dir-ho. No trenquis l'harmonia del moment. No posis en evidència l'enveja que ens rata per dins. L'enveja de ser nena una altra vegada i ser feliç de debó. Que avui toca ser feliços, recoi.

Falta

En dies com avui, encara espero la teva trucada. I ho sé que no em trucaràs. Que no em pots trucar, vaja. Però miro i remiro el mòbil, per si hi ha una perduda que et pugui tornar. I no és que fossis de moltes paraules. Les justes, per dir el necessari. Que no en calien més. I ara a mi me'n sobren, i no sé on posar-les. I les aboco aquí. Et trobo a faltar, mame. M'agradaria que em llegissis, perquè et trobo molt a faltar.

Llordes

Hi ha un mite de les fèmines que trobo esviaixat. Suposo que per aquest deix que la dona sempre s'ha fet més responsable de les feines de manteniment i neteja de casa. M'hi va fer pensar una companya amb la que vam aprofitar el migdia per anar de botigues. Ens estavem emprovant, ella una brusa (unes bruses, per ser exactes) i jo un vestit. Al cap de pocs segons d'accedir a l'emprovador i passar la cortina, la M comença a riure. Jo que em continuo despullant i ella vinga a riure. "No pot ser, tia. No pot ser." A mi, que em puja la mosca al nas més depressa que corrent, ja començo a pensar -malpensar- que se n'està fotent del meu cos hivernal, aquell que acumula greix per passar millor els freds hiemals. Ella, que em coneix bé i em fila la cara que començo a fer, que em senyala el penjador i hi torna: "Mira, mira. No pot ser..." A mi que se'm despren la mala cara de cop i se'm retalla un somriure que acaba amb rialla explosiva...

Al penjador, òrfenes de pare i sobretot, mare, unes calcetes de tira marca women'secret, de la muntanyeta d'ofertes a 3 €. Portades, segur!
M i jo, quan se'ns acaba el riure comencem a fer memòria de la descalçada que ha marxat del provador quan nosaltres hi hem entrat. Una xica alta, arregladota, amb vestit llarg de punt, morena de solàrium, que a dins la botiga no s'ha tret les ullerasses de D&G. La botiga on ens trobem no despatxa roba interior ni de bany. Per tant, la noia no sembla que hagi substituït aquesta peça de roba per una altra que li fes més patxoca. Així doncs, senzillament, s'ha oblidat de posar-se-les.
Més tard, assegudes a una terrasseta del Mercadal, disculparem a la fashion women, assegurant que hi ha tangues tan minúsculs que de vegades ens sembla que no portem res. Però malgrat tot, a mi m'ha vingut a la memòria una companya de pis universitari que sortia de casa amb les samarretes tacades d'oli, i deixava la roba bruta sota el llit fins dijous, quan la posava a la maleta perquè li rentessin a casa.

De cul

Mentre fèiem un cafè amb els de la feina, m'anava mirant la portada del diari que el meu company de davant llegia amb fruició. Les dues damisel·les s'enfilaven per les escales d'un palau que sempre em recorda la cuina de ma mare i moltes llesques de pa sucades, primer al plat, i després a la cassola. El duel de cintures, el desafiament de talons, la sobrietat dels vestits o la relativa senzillesa de pentinats feien anar de cul a periodistes, cronistes i altres istes pretenciosos mentre els que haurien de protagonitzar la trobada perdien el cul per semblar cul i merda. En Sarko no deixa de semblar incòmode per haver de venir a predicar en aquest cul de món, mentre espera que li facin una línia de TGV que el connecti directament amb el continent africà. Amb tot, ell que té el cul pelat de ser a cimeres de totes menes, ha d'entomar el pesat d'en ZP que no para de donar pel cul amb el G20. Sí, senyora. Una foto ben presa.

Dia internacional de l'Anna

El TN en va parlar. M'ho mirava mentre dinava un àpat de diumenge reescalfat. Poques ganes de cuinar. Quan estic sola no em ve de gust passar pels fogons. Així que ahir es commemorava el DIDT. Com si les dones no en fossin de treballadores. Res a dir: ens toca treballar tant a casa com a la feina. Moltes companyes encara han de recordar periòdicament a les seves parelles masculines que la casa no es neteja sola, que el paper de WC no té un automatisme de reposició o que la rentadora i el rentavaixelles són màquines simples, i per tant, si poden entendre com recony funciona un ordinador i arreglar-ne les "malfunctions", doncs també poden "programar" aquests electrodomèstics. El TN també ens recorda un 50è aniversari.

Amb tot, després d'un gelat de nata amb oreo i l'oferta d'un panorama desolador a les pel·lícules de la tele, vaig aprofitar el sol de març per avançar bronzejat i llibre. Al vespre havia quedat amb en Benjamin Button. Una història sobre els petits moments de benestar amagats entre els fulls del calendari.

Les mans plenes de sorra

Acabat de néixer, me'l van posar entre els braços. "El meu fill...", em repetia a mi mateixa. Va sortir amb els ulls ben oberts, s'ho mirava tot sense plorar, em mirava. "El meu fill...". Aquell dia de ja fa més de set anys, vaig agafar un grapat de sorra amb les dues mans, ben plenes, sobreeixint d'un material fugiser. Amb les primeres setmanes ja vaig percebre la dificultat de mantenir tots i cadascun dels granets de sorra dins la custòdia dels meus palmells. Amb els mesos, ja no només era meu: també era de la infermera i la pediatra, de la mestra de la llar d'infants, dels avis i de les àvies i d'una llista llarga d'intrusos que m'anaven manllevant sorra de les mans. Amb els anys, he deixat d'escriure noms a la llista. Per no prendre més mal, però sobretot, perquè estava errada.
El meu fill es pertany a ell. A mida que les seves mans es fan grans li dono la sorra que pot retenir, i jo en perdo una miqueta. Sovint, poc a poc. De vegades, a glops. Fins que sé que arribarà el dia on només em quedaran unes desenes de grans enganxats entre els dits i les arrugues de la mà, que la sorra costa de marxar... I ell correrà món, que és el que ha de fer.

Taula parada

La contesa és presta a començar. S'arrenglera la legió del metall disposada a trinxar, esquarterar, desfer, buidar i obrir l'adversari que en l'arena ceràmica ven car el seu combat. Els escuts de roba resguarden el nostre uniforme estalviant-nos els esquitxos impertinents de l'enemic caigut, amb fortuna diversa. Mentre l'esquadra de vidre, artiller del líquid, esgota botelles i gerres i en redueix els fluids al buit més dramàtic, contemplant-ne les gotes dessagnades que s'eixuguen al teixit del camp de batalla. La infanteria de farina, a llesques, acaba rematant els darrers alès de sabor dels caiguts. Els timbals metal·licoceràmics anunciaran la fi de les hostilitats.

Newman, Paul

Ets guapot, noi. Amb vuitant-tres i encara et trobo aquella cosa a la mirada que et feia entendridor i desitjable a l'hora. Diria que és franquesa. El que més em fascina dels actors de cinema és sobretot, la forma en que us preneu el passar dels anys. Per una raó ben senzilla: el vostre cos i el vostre rostre són la principal eina de treball, allò que fa que us donin un paper o un altre en aquell guió que ronda per la taula de l'escriptori, certificant que el temps passa i que avui ja no us han demanat que feu de protagonista seductor si no de gangster secundari o ves a saber què. És com si a l'oficina t'enviessin any rera any una carta on es posés en evidència que la teva edat pesa en la teva capacitat creativa i que la gent més jove de la plantilla gaudeixen de molta més imaginació -fet dubtós, clar-. Fins i tot, en el teu envellir s'ha de reconèixer la enteresa per acceptar que la malaltia que havia de posar fi al teu temps era ja incombatible i per tant, posats a fer, més valia ser a casa amb els teus, com sempre.

Res, noi. Que et trobaré a faltar. La sort que tenim els cinèfils és que ens deixeu una capsa de fotos velles en moviment, ...per anar-vos recordant.